Prefaci


Veig els teus ulls, lector, apuntant cap aquestes línies, recollint marques impreses i enviant-les al cervell perquè les processi. Veig com inicies, a la velocitat de la llum, un complex procés psicolingüístic, una activitat mental d’impulsos neuronals que propicien la descodificació de signes i la construcció de sentit a partir d’altres experiències prèvies. Veig que estàs llegint.
Tota lectura, sigui en veu alta o en silenci, i per molt divers que en sigui després el resultat, s’inicia així, amb l’acte físic, l’entrada gràfica que permet —excepte en el cas dels invidents— la vista, l’òrgan principal de la qual és el protagonista d’aquest llibre. Ni el pensament ni el llenguatge, tal i com els coneixem, serien iguals sense aquestes sagetes fotoreceptores, àvides d’extreure informació dels textos. Gràcies als ulls, qui llegeix i qui és llegit, lector i text, poden confondre’s i transformar-se mútuament, sobretot quan, en expressió de Wittgenstein, “ens deixem conduir per les  lletres” (Investigacions filosòfiques: I, 170). Gràcies a ells llegim el text imprès i, especialment, el que no ho és. Ens convertim en observadors i intèrprets, en lectors de llibres i del món.
L’ull és Déu. Així és per a egipcis, budistes, cristians, alquimistes, francmaçons i il·luminats. Símbol que trobem encapçalant la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà de la Revolució Francesa i al revers de l’actual bitllet d’un dòlar estatunidenc. Dins o fora de la delta lluminosa —el triangle trinitari—, Déu, com un panòptic omniscient, és l’ull que tot ho veu. Veu, fins i tot, aquells que somien destruir-lo. Com Buñuel i Dalí, quan a Cadaqués, el desembre de 1928, escriuen un dels guions més lliures del cinema. A l’escena inicial d’Un chien andalou, un home —el mateix Buñuel— esmola una navalla d’afaitar, surt al balcó a contemplar la lluna i tot seguit, l’ull de la noia... Qui ho ha vist alguna vegada, ja no ho oblida. Els autors explicaren després que el curtmetratge barrejava dos somnis —o malsons—, un de Dalí i un de Buñuel. L’episodi de l’ull pertany al somni de Buñuel i es convertí en el seu debut cinematogràfic. Ara es considera una petita obra mestra del surrealisme. Però tant se val si l’ull (sigui diví, humà, de vaca cega o de Hal 9000) és icona de la modernitat o no. Més enllà de la seva importància com a òrgan físic de la visió, el seu valor simbòlic ens acompanya ara igual que acompanyava abans els nostres avantpassats, i aquest llibre n’és testimoni.
Un llibre que es podria haver titulat El poderós llenguatge dels ulls, que és com en Sebastià Serrano va titular un dels capítols d’El regal de la comunicació. Un llibre que ens mostra com la llengua s’ha apropiat de l’òrgan i del seu símbol —del sentit literal i del figurat— i n’ha fet, des de molt antic, un dels elements bàsics del folklore lingüístic, integrant-lo en expressions de tota mena, des de delicades interjeccions als refranys més enginyosos, des dels registres més casolans a les parèmies més sàvies. Perquè, i cito l’autor del llibre, el lingüista i terminòleg Víctor Pàmies, en un dels seus nombrosos blocs dedicats a la divulgació de la paremiologia: “Els refranys són perles de saviesa, la filosofia del poble, els evangelis populars. Recullen ciència, història, ensenyaments i doctrina.”
Segons en Víctor aquesta obra és un petit divertiment. Divertida sí, i sorprenent, i alliçonadora. Però ¿algú  creu  que  rastrejar  pacientment  en  obres  antigues  i  modernes —bàsicament en els mai prou lloats diccionaris, com es veu a la bibliografia— les aparicions fraseològiques dels òrgans oculars i obtenir més de 700 resultats és una tasca petita? Fer un diccionari sempre és una empresa difícil, sovint admirable. Quan el repertori en qüestió, com aquest, té una limitació temàtica tan restrictiva, però el resultat és tan poc limitat, és quan més ens adonem de la meravella de la llengua. Amb aquests treballs veiem com la punta del nostre iceberg lingüístic quotidià amaga fantàstiques profunditats. Som els privilegiats posseïdors d’un tresor de creativitat, fruit sovint de la productivitat d’un mateix recurs verbal: la metàfora, un dels mecanismes més acurats que tenim per relacionar-nos amb el món.
En Víctor Pàmies és un ésser afortunat, feliç com el llibreter de Barcelona que retratà Flaubert al conte “Bibliomania”, escrit quan només tenia catorze anys: “feliç, assegut entre tots aquest llibres, passejant els ulls sobre les lletres daurades, sobre el fred pergamí; estimava el saber com un cec estima el dia”. Però així com en Giacomo, el protagonista del bibliòfil relat, només obté felicitat amb els seus volums i gairebé no parla mai amb ningú, en Víctor es delecta de tal manera amb el contingut dels seus llibres de refranys que no es pot estar de compartir-ne la delícia amb nosaltres. I així porta anys i panys: recollint milers de peces d’un colossal puzle, el dels refranys, i compartint-les per Internet, fins avui, i en paper, a partir d’ara.
Nosaltres també som éssers privilegiats. Podem gaudir de l’immens cabal lingüístic que representen les parèmies gràcies a l’esforç d’uns quants compiladors: Sebastià Farnés, Joan Amades, Antoni Bulbena, Cels Gomis, Valeri Serra i Boldú, Manuel Sanchis Guarner, Estanislau Alberola, Alcover/Moll, Miquel Fuster, Joana Raspall, Maria Conca... A l’era digital —qui no vulgui pols, que no hi vagi— la metodologia és completament diferent, i les possibilitats de difusió, també. Però continua essent bàsica la figura del pacient compilador-comunicador. A la nostra terra, i en la nostra llengua, en Víctor representa, per mèrits propis, la continuació d’aquesta llista. Víctor Pàmies ha reinventat la divulgació paremiològica. Un gir que consisteix, simplement, en recollir el saber paremiològic anterior i adequar-lo a la revolució informàtica, probablement la millor manera, avui en dia, de popularitzar el saber. La popularització, no ho oblidem, és una de les característiques bàsiques dels refranys. Si no es divulguen, perden una part de la seva essència. Podria semblar paradoxal, però la cultura digital, que alguns dirien que està acabant amb aquestes perles populars, és la millor aliada per a la seva difusió. Cal l’enginy d’alguns, com en Víctor, paremiòleg digital, per poder compartir, al segle XXI, la saviesa de tots.
Aquest llibre, fet amb paciència i rigor, amb cara i ulls (títol i registre 51), s’ha publicat d’una manera completament afí a l’esperit de l’autor. Aprofitant l’oportunitat que li ha brindat el naixement de la plataforma de micromecenatge col·lectiu Verkami —una iniciativa cultural del tot lloable i a la qual desitgem un florent esdevenidor—, en Víctor ha aconseguit que siguin els lectors interessats els qui, reservant el llibre, en financin la primera edició. Un llibre que recull patrimoni lingüístic col·lectiu i d’un autor apassionat de les iniciatives blocaires col·laboratives, ha nascut també de manera col·lectiva. Hi afegim els encertats mots d’Edward Sapir, “tota llengua és, en ella mateixa, un art col·lectiu de l’expressió”, i veiem com tot encaixa.
Diu Sebastià Serrano, al capítol citat anteriorment, que els ulls “poden ser vius, vivaços, morts, desmenjats, esmorteïts, directes, forts, suaus, ensopits, llustrosos, espurnejants, evasius, divertits, xirois, burletes, afligits, seductors, esmolats, astuts o perspicaços i nosaltres gairebé sempre els sabem llegir. En sabem el llenguatge. És la fascinant saviesa dels ulls”. Després de llegir Amb cara i ulls cal ser honestos i admetre que no el sabem pas tot, aquest llenguatge. Això sí, la saviesa que hi trobem és fascinant. Deixa’t conduir per les lletres d’aquest diccionari, lector. Passeja els ulls pel poderós llenguatge dels ulls.

Joan Puigmalet
El Prat de Llobregat, 23 de febrer de 2011